La cova

Obscur,

Negre,

Negre nit.

Llum,

Blanc,

Blanc pur.

Verd,

Verd fulla,

Verd esperança.

La cova és fosca,

obscura i tenebrosa,

negre com la nit.

Plena de sorolls,

crits, fredor i espetecs de les roques.

Angoixant i desesperant,

sense sortida aparent d'aquest malson.

Tot i així,

quan ets al fons de la cova,

es pot divisar una llum.

Una llum, clara i nitida,

blanca i pura,

que et crida.

Poc a poc,

passes entre la por,

rodejant les tristeses,

i saltant els bassals de llàgrimes.

Tot i l'esforç,

sempre et trobes amb que la por t'empenta,

les tristeses et salten a sobre

i els bassals de llàgrimes t'empapen.

Però un cop aconsegueixes arribar a l'exterior,

tot canvia,

és una lluita complicada,

inhumana, destorbadora.

La llum, et cega al primer moment,

només veus claror,

i amb prou feines mantens els ulls oberts,

ja que sents que et crema les retines.

Poc a poc, divises,

de manera borrossa,

un color més càlid,

un color conegut.

Fulles,

herba,

granotes

i llangardaixos.

És el verd,

el verd dels arbres

i dels prats.

El verd de les bestioles

i els rèptils.

El verd esperança.

I penses,

somiant,

que tot pot cambiar,

que sempre quedarà l'esperança.

I confies

i desitjes,

que tot canvïi,

que tot millori.

Però al final,

sempre tornes on erets.

Al principi de la història.

Dins d'una cova,

freda, obscura i tenebrosa.

Un matí fred de tardor,

en una cova sense trobar la sortida.

L'arbre Alt i Verd

Uns núvols de tormenta

amenaçen la pau,

d'un dia clar i solejat.

Van arribar de dos en dos,

i poc a poc,

cubrint les esperances de por

i traslladant la joia a un segon plà.

Però aquest arbre,

Alt i verd,

és fort i coratgós.

No li té por a la foscor,

ni a les gotes de pluja,

que quan van a molta velocitat,

el fereixen,

com si fossin ganivets.

I l'arbre s'ho mira desde baix,

estirant les arrels encara més enllà,

agafant-se fort a la terra,

abraçant-se fort a la vida.

I la tormenta va començar a descarregar amb força,

amb trons i llamps,

que picaven fort contra ell ,

arrencant i destrossant les branques.

Però la tormenta va passar,

i el sol va fer que la llum

banyés novament el prat.

Aquesta va ser com una medicina per l'arbre,

amb greus ferides.

Poc a poc va refer-se,

i les fulles van tornar a brotar de les branques,

fent-t'hi circular la sàlvia,

com sang per les venes.

Va fer-se més fort,

més alt,

més verd.

Va mirar-se les arrels,

i després,

mirant al cel, va dir:

- I després d'aquest sotrac,

crec que he de continuar endevant,

seguiré lluitant,

fins que les arrels,

m'aguantin el pes!

Non, je ne regrette rien!

Ulls enfonsants,

en ulleres grans i de "cul d'ampolla";

cabells negres, grisos o blancs,

si es que en queden;

mans seques, arrugades,

algunes de les quals, tremoloses;

llavis que de tant en tant fan un intent de somriure,

i mostren que el temps passa fins i tot per la cova fosca i humida.

Cartes, tapets,

taulers i escacs.

Cendrers i paperets de carmels.

En Jaume arriba el primer,

amb un somriure suau i amable.

Amb la tendre mirada em demana, sense dir res,

el seu café;

llarg, amb gel i sacarina, es clar!

Avui té els ulls plorosos,

entre instants en els que baixa i puja la mirada,

em diu que la troba a faltar.

Quan li dic que soc de Pineda,

encara s'afligeix més.

Recorda quan anaven a la platja.

Ell i la seva meitat,

la seva muller,

que fa tres mesos va marxar.

Cafés,tallats,

sucre,sacarina,

descafeinat i normal.

Després arriben els companys,

deixant les dones a casa,

i poc a poc, diuen les seves manies.

El café val un metro deu,

el JB es converteix en medicina,

la tila en "aïgua bruta"

i la tònica, en un cubata.

Per això, tot i que només fa un parell de dies

que estic amb ells,

vull agraïr als "avis" aquells gestos,

mirades i somriures que em dediquen;

acompanyats, només en alguns casos,

d'un mestressa, morena, reina, bonica, niña

o simplement Laia.

A ells, que cada any que tenen,

cada experiència que han viscut,

val el seu temps en or.

Entre copes i cigarretes

Una nit, d'ara fa sis mesos,

estava sola,

em trobava perduda,

envoltada de les quatre llums;

submisa en la foscor.

En un bar,

amb un negre,

que posava la música a tot drap,

uns dits ballarics van acariciar-me la closca.

Mitja volta,

volta sencera.

Els meus ulls es van clavar en la teva mirada.

Un somriure va atravessar-me l'ànima.

Un adéu a la cantonada,

i una retrobada en un cau fosc,

ple de gent,

ballant, bebent i fumant.

Converses perdudes,

entre el fum de les cigarretes,

riures frenètics,

i més beure.

I qui ho havia de dir,

que sis mesos després,

aquests instants seguirien repetint-se.

Cambiant caus foscos i negres,

per copes de vi blanc

en un pis encara per arreglar.

Carantonyes al sofà,

peus empipadors

i mans usurpadores,

violadores dels racons més indiscrets.

Gràcies per aquests sis mesos.

T'estimo

El petit museu de la fantasia

Foto: Un petit racó a Girona per les il·lusions


Ja no queda lloc per la fantasia,
no hi han fades, ni ninfes,
ni peter pans, ni països de les maravelles,
no hi han conills amb rellotges, ni barreters bojos.

Ja no ens deixen somniar,
ni lloc a la imaginació.

Els nens creixen amb evidències,
no pretenen volar al païs de mai més,
ni caure per un cau de conills a un submón imaginari.

No tenen amics que són diminuts,
i s'amaguen a les esquerdes de les parets.

Com a la nostra ment,
o a la ment d'alguns, millor dit,
aquest petit museu de la fantasia
està buit.

Però jo em nego a deixar de somniar,
de creure en aquelles fades, que amb la seva pols,
m'ajuden a volar,
agafada de la mà d'en peter pan.

Jo em nego a deixar de fantasiar,
vull seguir pensant que hi ha un món,
girant a la cinquena estrella a l'esquerra.

O aquell altre univers,
on es pren el té a totes hores,
d'una manera esbojarrada,
amb un barreter, una llebre i un ratolí.

On també hi viu una reina de cors malvada,
que s'enfada quan planten rosses blanques,
i les fa pintar de vermell,
i diu aquella frase tant contundent:
"Que li tallin el cap!"

I es que, si no tenim un polsim de fantasia,
que ens queda?
Quan tots es torça i ens fem grans,
i les cosses es tornen complicades,
agraïxo poder tornar a aquest món de somnis,
i evadir-me de tot el que em rodeja.

Aquest petit museu es buit,
però jo encara hi veig un homenet vestit de vert,
amb un barret enorme,
al costat d'una ninfa dels boscos,
volant al voltant.

Llorenç

Energia invisible,

calor palpable,

brillantor enlluernadora.

Ets tu qui em desperta als matins,

acariciant-me amb els teus raigs,

dolçament les parpellles,

i xiuxiuejant-me a cau d'orella:

"Bon dia..."

Em llevo i encara nua,

i amb olor a nit,

em planto devant de la finestra,

et miro fixament i em dic:

"amb aquesta llum, avui serà un bon dia"

I em vesteixo ràpidament

amb ganes de sortir al carrer,

i veure't per tot arreu.

I passejo, i tu passejes amb mi,

secant-me els cabell, encara humits

per la dutxa.

I cap al vespres vas esfumant-te,

com el fum de la cigarreta,

i jo et persegueixo,

no vull que marxis.

I ella sorgeix, blanca i radiant,

d'entre la foscor absoluta,

i ja no hi ets,

i et crido.

I ella, amb la seva veu dolça, em diu:

" Tranquila, demà tornarà,

i et despertarà tendrement;

sempre que tu vulguis

el sol surtirà, només per tu"

I m'adormo,

i espero que demà tornis,

a acariciar-me de bon matí.

A aquella esfera rodona que ens escalfa i els dona la llum necesaria per veure el camí.

Dies

Foto: Posta de sol (extreta de Google)

Els dies passen,

les hores corren,

i els minuts volen.

Un sentiment,
més fort que qualsevol por,
un desig,
més profund que qualsevol altre,
envaixen tot el meu ser.



I es que és per tu,
que tot torna a tenir un perquè.
I es que és per tu,
que torno a somniar.

Quan la meva flama interior s'havia apagat,
vas arribar tu,
amb un misto finet con un fil,
i suaument el vas rascar, provocant la flama,
i el vas acostar al meu cor, fent que prenguès novament.

I es que és per tu,
que torno a tenir ganes de fer cosses,
I es que és per tu,
que no tinc cap altre desig,
que el de jaure al llit sense fer res,
al teu costat.

Els dies passen,
amb tu al meu costat,
i les hores corren;
entre petons i caricies,
i els minuts volen;
entre cossos suats.

El passat és ple i el futur es buit, i les coses no passen si jo no les escric, només vull que ser teva aquesta nit i néixer al teu costat demà al matí.(Lax'n'busto)



Gràcies per ser al meu costat, i donar-me tot allò que no et demano, per mirar-me als ulls, amb aquella mirada penetrant i còmplice, per somriure'm quan em veus apagada, per abraçar-me tant fort que em fas tremolar.


I aquella paraula que tant em costa dir, amb tu surt sovint, sense adonar-me'n, amb tanta força que noto com surt del cor, passa per la gola i l'empeny la llengua : T'estimo.

Un dimarts diferent

Per als altres era un dimarts d'aquells en que penses: "encara queden tres dies pel cap de setmana!"

Per mi aquell dimarts 23 de Març de 1993, va canviar-me la vida i trencar la rutina.

La setmana abans havia nevat, feia molt fred, però aquell dimarts a les 12:40 del migdia, va sortir el sol, i amb la calidesa del teu somriure innocent i tendre, la neu es va fondre i van pujar les temperatures.

Sempre he pensat que aquell any, la primavera no va arribar un 21 de Març sinó el 23.

Tant bon punt vas néixer, vaig saber que series GRAN en tots els sentits de la vida.

Tant eixerida amb els teus comentaris inimaginables tals com: TAT! INGLESIES, MANQUETILLA i SENYORS DE XOCOLATA, passejant pels carrers.

Per circumstàncies externes, vam haver de passar soles, més temps del que hauríem desitjat, no obstant això va ajudar-me a coneixe't, a admirar-te i estimar-te més.

Tot i el teu caràcter, temperamental, ben marcat pel teu signe, em vas deixar veure la teva ànima a través d'aquells ulls enormes i aquelles pestanyes llargues i fosques que pentinen el vent.

I és que tens un cor d'aquells que no cabría ni a les mans d'un gegant, tant ple de bondat i generositat cap als altres.

I és per això que avui vull agraïr-te aquests disset anys que has estat al meu costat, aguantant els meus canvis d'humor, els moments en els que t'he volgut ferir, sense retirar-me el teu afecte ni la teva estima.

I així seguiré al teu costat disset anys més, i els trenta-quatre següents fins que la llum de sol, deixi d'il·luminar les nostres vides.

T'estimo Germaneta

LA VIDA ES SOMNIAR

Foto: Berga nevada, una imatge de somni.

"La vida es sueño, y los sueños, sueños són" Calderón de la Barca

La vida es un somni,

el qual costa de realitzar en la seva totalitat,

però si podem dur a terme

parts d'aquest somni.

I es que és per tu,

que ara somnio novament,

i els malsons ja no em persegueixen

nit rere nit.

Ja no passo fred a les nits,

perque tu em dones calor;

Ja no deixo de fumar,

perque tu em dones foc;

Ja no deixo de somriure,

perque tu m'expliques anècdotes divertides.

Quan poc a poc

els somnis es fan realitat,

més por tens

de que es facin factibles.

Ja no m'engoixo,

perque tu em calmes;

Ja no crido,

perque tu em fas enraonar tranquilament;

Ja no ploro sense raó,

perque tu li treus gravetat als problemes;

Ara somric,

i tu somrius amb mi.

I aquell bes,

amb gust de vinet blanc de benzinera,

amanitzat amb Hägen-Dazz,

de Strawberry cheesecacke, es clar;

i un polsim de dolces paraules.

Ja no tinc por a estimar,

perque tu m'has ensenyat a fer-ho lliurement,

sense prejudicis,

sense barreres,

sense vergonya.

I ara aquest somni

es fa tant tangible,

que em fa volar

més enllà dels núvols.

I si algun dia he de tocar de peus a terra,

tansols vull fer-ho

si tinc la teva companyia.

(Una nit sense tu, recordant-te; i escalfant, inconscienment, el teu costat del llit, com si haguèssis d'arrivar)

NIT D'ESTRELLES

Foto: Feta per tu, qui si no?

Són les onze del matí del dia després,
I amb un gran somriure als llavis,
i la boca encara pastossa pel beure
torno a les nits anteriors.

Quan la llum del sol ja s'ha apagat,
i el brillar de la lluna i els estels
il·luminen la nit,
succeix tot.

Riures desenfrenats,
converses sense cap finalitat,
i sobretot,
un vas amb gel, llima, Cola
i tres quartes parts de Martini blanc.

Rememorar històries,
fent safreig a la vora d'una barra fosca,
amb la mirada voltant per tota la sala,
per veure que o qui fa més riure.

I aquella copa,
que ràpidament es buida,
en dos minuts,miraculosament,
ja torna a ser plena.

Antenetes de canyetes negres,
mostrant els nostres dons idiotes,
es de nit quan tot succeix.

Bolonyeses i cebes,
pijames plens de substàncies innombrables,
i balls d'indi (o de pollos)
honrant al gran Diego Armando Maradona.

Ou Yeah's cridats a l'aire,
donant voltes entorn a un billar,
Lover's dels anys 90,
que per ser-ho han de soportar les nostres amistats.

I es que es amb un Martni amb Cola,
i uns xupitos de barreja,
quan tot succeix.

Fred a la plaça Sant Joan,
sentades al bell mig,
sense-sostres a la Caixa Terrasa
hippies sense llibretes ni tarjetes de credit,
i cotxes monillos,
passejant-se pel carrer
a les cinc de la matinada.

I més riure,
i més copes,
petons i abraçades.

Geocatchings improvitzats,
una matinada d'hivern,
a l'esglèsia de Sant Francesc,
mirant rere plaques de metall
i matolls,
aixecant tapes de bombers,
les quals no podem col·locar de nou.

I entre miradors,
roba-pitis,
forçuts romanesos
i Xavis que diuen dirse Oriols,
passem les hores dels dissabtes.

I es que es de nit,
quan la llum del sol ja s'ha apagat,
i la lluna ens il·lumina,
que tot succeix.

I les estrelles,
tant petites,
tant diferents,
però alhora tant belles.

Aquestes estrelles tenen nom de dones,
morenes, rosses i castanyes:
Laia (al quadrat, es clar!) i Eva.



(Gràcies per ser les estrelles que il·luminen les meves nits, ompliu les meves copes, i sobretot,


per regalar-me els vostres somriures)

TEMPUS FUGIT

Foto: Per mi (un parc, un migdia de neu a Berga)

Mirant per un forat blanc,
vaig veure el passat,
el temps fugit.

Records, sensacions,
riures i plors.

Aquella tendre edat,
que tant dhora va finalitzar.

Gronxadors que ens feien tocar el cel,
amb la punta dels dits.
Tobogans que ens feien sentir la velocitat,
com si d'un cotxer de F1 es tractès.

Túnels foscos,
interminables,
que al final,
sempre ens mostraven la llum.

Un, dos, tres pica paret.
Simon dice,
i el joc de no tocar el terre.

Jocs de nens,
jocs d'ahir,
jocs de sempre.

Saltant a la comba,
hores i hores,
amb mal a les cuixes,
i cremades als genolls.

Els cops de pilota desorbitats ,
a l'hort de can falç,
amb en Lorenzo
escridassant-nos,
pels cops donats a la seva barraqueta.

Les caigudes desde les torres de fils,
de la paltja de Sant Sebastià.

I ara aquest temps a fugit,
però ens queda el record.

I s'ha de tirar endevant,
sense obsesionar-se amb el passat,
però sense oblidar-lo.

Els temps fugit,
es temps viscut.

Ja no hi ha roba estessa

Foto :D'una servidora (Un balcó del carrer dels àngels)

Ja no hi ha roba estessa als balcons,

ni al pati de llums.

Ja no hi ha una Antònia,

ni una Mercè,

ni una Maria,

ni una Fina.

Ningú et demana com estàs,

ningú et somriu gentilment,

mentres esten la roba de la feina del seu home.

No es senten cançons improvitzades,

ningú s'hi uneix,

impregnant-se de la seva alegria.

No hi han converses,

sense cap altre desig,

que el de comunicar-se.

No hi han cafés i cigarretes,

a la finestra,

preguntant per l'operació de la Júlia,

la neboda de la neta de la filla de la del primer.

S'han perdut aquelles estones,

en la que feiem petar la xerrada,

mentre s'estenien,

un cop nets,

els draps bruts de cada casa.

Hem perdut les abraçades,

i petons,

la complicitat,

la col·laboració.

Qui ens tendrà la mà,

en un mal moment?

Qui en donarà sal,

per les nostres llenties?

Qui ens donarà un plat de benvinguda

al nou inmoble?

Ja no hi ha roba estessa als balcons,

ni al pati de llums.

(Reflexions de balcons)

Tu

Tu,
que amb la brillantor dels teus ulls,
il·lumines les meves foscors.

Tu,
que amb aquell somriure fixa't als llavis,
fas esvaïr-se tots els mals.

Tu,
que amb les mans,
sanes les ferides més profundes.

Tu,
que amb aquella punteta de sucre sobre el llavi,
fas que la mossegada deixi de sagnar.

Tu,
que amb mitja patata i una ceba,
fas un àpat de cinc estrelles.

Tu,
amb una camisa de dormir, un embut i dues sabates diferents,
fas una disfressa de primer premi.

Tu,
que amb aquell coixí i els llençols,
em fas una cabana on puc viure un món il·lusori.

Tu,
que malgrat la penúria econòmica,
sempre has tingut un gelat de l'Oliver per nosaltres.

Tu,
que ens ho dones tot,
i no demanes res.

Tu,
que ens vas donar la vida,
ens vas mostrar la llum.

Tu,
que estàs al meu costat, donant-me suport,
fins i tot en les causes perdudes.

Tu,
que dones consells desinteressadament,
com quan m'acotxaves de petita.
Tu,
i només tu,
mereixes un escrit per tu sola.

Perque ets tu,
qui em dona forces per seguir endevant,
i m'anima devant de les adversitats.

Perque sense tu,
no hi hauria un jo,
i encara menys un nosaltres.





(Gràcies per ser tu,
gràcies per ser aqui i allà,
quan més et necessito)


A la meva mare.

T'enyoro

T'enyoro com la mà enyora la ploma,
T'enyoro com la ploma enyora el full.

T'enyoro com el fill enyora la mare quan ella marxa a treballar.
T'enyoro com la mare enyora el fill el primer dia d'escola.

T'enyoro com l'home enyora la seva dona quan és de viatge.
T'enyoro com la dona enyora els llençols desfets després d'anys sense passió.

T'enyoro, com l'alchohòlic enyora el Bourbon.
T'enyoro com l'exfumador enyora la primera cigarreta del matí.

La teva olor, la teva veu, la teva textura.
L'escuma, esquitxant-me la cara de bon matí.
Els grans de sorra, a la meva mà, fugint ràpidament, com el temps,
però alhora volguent romandre en contacte amb mi.

Sobre tu s'han escrit bons poemes.
Ets l'enveja de tots, i el consol d'aquells que vivim lluny de tu,
però no podem escapar dels teus encants, et necessitem veure de tant en tant.
Sentir-te dins nostre.

I aquelles veles blanques, dansant sobre teu,
i elles cofoies de dansar per tu.

En francés diuen "tu me manque"
En anglès diuen " I miss you"
En gallec li diuen "morriña"
Però jo segueixo li segueixo dient "Enyorança",
i prefereixo dir T'ENYORO

Com Bufa El Vent

Com bufa la tramuntana a la platja de Sa Palomera,
com quan s'acosten canvis a la vida d'hom.

Com aquella olor dolça de crisantems,
com aquelles espelmes perfumades que s'encenen per una nit d'amor.

Com llisquen aquelles gotes de rosada sobre les fulles,
com aquelles llàgrimes de joia que llisquen sobre les galtes rosades quan l'estimada somriu.

Com s'estimen uns amants adolescents, amb furor,
quan tot al seu voltant s'esvaeix, sense mirar les hores, ni els minuts que passen.

I així, estirada sobre el teu pit, encara suat per l'amor que t'he donat,
escoltant els teus batecs, unint-se als meus, i fent-los meus,
com si esdevinguessin un sol cor.

Així, em passaría hores, dies i fins i tot, anys;
diente mil i una vegades aquella paraula tant senzilla i alhora tant plena de sentit,
tant per tu, com pel cambrer, per la botiguera, pel repartidor, per la carnissera
i sobretot, per mi.

Una paraula gastada i malgastada,
mal utilitzada i desvaloritzat el seu significat magne.

T'ESTIMO

I així t'estimo jo, com bufa el vent,
el vent suau,
pentinant-me els cabells,
acariciant-me la cara dolçament,
i el vent, que només sento jo,
xiuxiuejant aquella tendre paraula,
que és la raó de la meva existència.

T'ESTIMO