El petit museu de la fantasia

Foto: Un petit racó a Girona per les il·lusions


Ja no queda lloc per la fantasia,
no hi han fades, ni ninfes,
ni peter pans, ni països de les maravelles,
no hi han conills amb rellotges, ni barreters bojos.

Ja no ens deixen somniar,
ni lloc a la imaginació.

Els nens creixen amb evidències,
no pretenen volar al païs de mai més,
ni caure per un cau de conills a un submón imaginari.

No tenen amics que són diminuts,
i s'amaguen a les esquerdes de les parets.

Com a la nostra ment,
o a la ment d'alguns, millor dit,
aquest petit museu de la fantasia
està buit.

Però jo em nego a deixar de somniar,
de creure en aquelles fades, que amb la seva pols,
m'ajuden a volar,
agafada de la mà d'en peter pan.

Jo em nego a deixar de fantasiar,
vull seguir pensant que hi ha un món,
girant a la cinquena estrella a l'esquerra.

O aquell altre univers,
on es pren el té a totes hores,
d'una manera esbojarrada,
amb un barreter, una llebre i un ratolí.

On també hi viu una reina de cors malvada,
que s'enfada quan planten rosses blanques,
i les fa pintar de vermell,
i diu aquella frase tant contundent:
"Que li tallin el cap!"

I es que, si no tenim un polsim de fantasia,
que ens queda?
Quan tots es torça i ens fem grans,
i les cosses es tornen complicades,
agraïxo poder tornar a aquest món de somnis,
i evadir-me de tot el que em rodeja.

Aquest petit museu es buit,
però jo encara hi veig un homenet vestit de vert,
amb un barret enorme,
al costat d'una ninfa dels boscos,
volant al voltant.

Llorenç

Energia invisible,

calor palpable,

brillantor enlluernadora.

Ets tu qui em desperta als matins,

acariciant-me amb els teus raigs,

dolçament les parpellles,

i xiuxiuejant-me a cau d'orella:

"Bon dia..."

Em llevo i encara nua,

i amb olor a nit,

em planto devant de la finestra,

et miro fixament i em dic:

"amb aquesta llum, avui serà un bon dia"

I em vesteixo ràpidament

amb ganes de sortir al carrer,

i veure't per tot arreu.

I passejo, i tu passejes amb mi,

secant-me els cabell, encara humits

per la dutxa.

I cap al vespres vas esfumant-te,

com el fum de la cigarreta,

i jo et persegueixo,

no vull que marxis.

I ella sorgeix, blanca i radiant,

d'entre la foscor absoluta,

i ja no hi ets,

i et crido.

I ella, amb la seva veu dolça, em diu:

" Tranquila, demà tornarà,

i et despertarà tendrement;

sempre que tu vulguis

el sol surtirà, només per tu"

I m'adormo,

i espero que demà tornis,

a acariciar-me de bon matí.

A aquella esfera rodona que ens escalfa i els dona la llum necesaria per veure el camí.