La cova

Obscur,

Negre,

Negre nit.

Llum,

Blanc,

Blanc pur.

Verd,

Verd fulla,

Verd esperança.

La cova és fosca,

obscura i tenebrosa,

negre com la nit.

Plena de sorolls,

crits, fredor i espetecs de les roques.

Angoixant i desesperant,

sense sortida aparent d'aquest malson.

Tot i així,

quan ets al fons de la cova,

es pot divisar una llum.

Una llum, clara i nitida,

blanca i pura,

que et crida.

Poc a poc,

passes entre la por,

rodejant les tristeses,

i saltant els bassals de llàgrimes.

Tot i l'esforç,

sempre et trobes amb que la por t'empenta,

les tristeses et salten a sobre

i els bassals de llàgrimes t'empapen.

Però un cop aconsegueixes arribar a l'exterior,

tot canvia,

és una lluita complicada,

inhumana, destorbadora.

La llum, et cega al primer moment,

només veus claror,

i amb prou feines mantens els ulls oberts,

ja que sents que et crema les retines.

Poc a poc, divises,

de manera borrossa,

un color més càlid,

un color conegut.

Fulles,

herba,

granotes

i llangardaixos.

És el verd,

el verd dels arbres

i dels prats.

El verd de les bestioles

i els rèptils.

El verd esperança.

I penses,

somiant,

que tot pot cambiar,

que sempre quedarà l'esperança.

I confies

i desitjes,

que tot canvïi,

que tot millori.

Però al final,

sempre tornes on erets.

Al principi de la història.

Dins d'una cova,

freda, obscura i tenebrosa.

Un matí fred de tardor,

en una cova sense trobar la sortida.