L'arbre Alt i Verd

Uns núvols de tormenta

amenaçen la pau,

d'un dia clar i solejat.

Van arribar de dos en dos,

i poc a poc,

cubrint les esperances de por

i traslladant la joia a un segon plà.

Però aquest arbre,

Alt i verd,

és fort i coratgós.

No li té por a la foscor,

ni a les gotes de pluja,

que quan van a molta velocitat,

el fereixen,

com si fossin ganivets.

I l'arbre s'ho mira desde baix,

estirant les arrels encara més enllà,

agafant-se fort a la terra,

abraçant-se fort a la vida.

I la tormenta va començar a descarregar amb força,

amb trons i llamps,

que picaven fort contra ell ,

arrencant i destrossant les branques.

Però la tormenta va passar,

i el sol va fer que la llum

banyés novament el prat.

Aquesta va ser com una medicina per l'arbre,

amb greus ferides.

Poc a poc va refer-se,

i les fulles van tornar a brotar de les branques,

fent-t'hi circular la sàlvia,

com sang per les venes.

Va fer-se més fort,

més alt,

més verd.

Va mirar-se les arrels,

i després,

mirant al cel, va dir:

- I després d'aquest sotrac,

crec que he de continuar endevant,

seguiré lluitant,

fins que les arrels,

m'aguantin el pes!