Ulls enfonsants,
en ulleres grans i de "cul d'ampolla";
cabells negres, grisos o blancs,
si es que en queden;
mans seques, arrugades,
algunes de les quals, tremoloses;
llavis que de tant en tant fan un intent de somriure,
i mostren que el temps passa fins i tot per la cova fosca i humida.
Cartes, tapets,
taulers i escacs.
Cendrers i paperets de carmels.
En Jaume arriba el primer,
amb un somriure suau i amable.
Amb la tendre mirada em demana, sense dir res,
el seu café;
llarg, amb gel i sacarina, es clar!
Avui té els ulls plorosos,
entre instants en els que baixa i puja la mirada,
em diu que la troba a faltar.
Quan li dic que soc de Pineda,
encara s'afligeix més.
Recorda quan anaven a la platja.
Ell i la seva meitat,
la seva muller,
que fa tres mesos va marxar.
Cafés,tallats,
sucre,sacarina,
descafeinat i normal.
Després arriben els companys,
deixant les dones a casa,
i poc a poc, diuen les seves manies.
El café val un metro deu,
el JB es converteix en medicina,
la tila en "aïgua bruta"
i la tònica, en un cubata.
Per això, tot i que només fa un parell de dies
que estic amb ells,
vull agraïr als "avis" aquells gestos,
mirades i somriures que em dediquen;
acompanyats, només en alguns casos,
d'un mestressa, morena, reina, bonica, niña
o simplement Laia.
A ells, que cada any que tenen,
cada experiència que han viscut,
val el seu temps en or.
Em sorprèn que en això ens assemblem.
ResponderEliminarRegales paraules a tot allò que el temps et regala.
A tot allò que et fa somriure, ni que sigui servint aquesta aigua bruta a aquell que plora, que enregolla, que tremola i confon la moneda.
Així la vida et somriu, Laia.
genial escrit
ResponderEliminaren certa manera em recorda a certs poetes, on prima lo quotidià, la sinceritat, la vida en fi, a la forma i la retòrica...
és el teu do, segurament, el viure i comprendre el que et rodeja, el trobar bellesa en el voltant tot i que els núvols no ho deixaria ni veure a la majoria de la gent...
un petó poetesa