La cova

Obscur,

Negre,

Negre nit.

Llum,

Blanc,

Blanc pur.

Verd,

Verd fulla,

Verd esperança.

La cova és fosca,

obscura i tenebrosa,

negre com la nit.

Plena de sorolls,

crits, fredor i espetecs de les roques.

Angoixant i desesperant,

sense sortida aparent d'aquest malson.

Tot i així,

quan ets al fons de la cova,

es pot divisar una llum.

Una llum, clara i nitida,

blanca i pura,

que et crida.

Poc a poc,

passes entre la por,

rodejant les tristeses,

i saltant els bassals de llàgrimes.

Tot i l'esforç,

sempre et trobes amb que la por t'empenta,

les tristeses et salten a sobre

i els bassals de llàgrimes t'empapen.

Però un cop aconsegueixes arribar a l'exterior,

tot canvia,

és una lluita complicada,

inhumana, destorbadora.

La llum, et cega al primer moment,

només veus claror,

i amb prou feines mantens els ulls oberts,

ja que sents que et crema les retines.

Poc a poc, divises,

de manera borrossa,

un color més càlid,

un color conegut.

Fulles,

herba,

granotes

i llangardaixos.

És el verd,

el verd dels arbres

i dels prats.

El verd de les bestioles

i els rèptils.

El verd esperança.

I penses,

somiant,

que tot pot cambiar,

que sempre quedarà l'esperança.

I confies

i desitjes,

que tot canvïi,

que tot millori.

Però al final,

sempre tornes on erets.

Al principi de la història.

Dins d'una cova,

freda, obscura i tenebrosa.

Un matí fred de tardor,

en una cova sense trobar la sortida.

L'arbre Alt i Verd

Uns núvols de tormenta

amenaçen la pau,

d'un dia clar i solejat.

Van arribar de dos en dos,

i poc a poc,

cubrint les esperances de por

i traslladant la joia a un segon plà.

Però aquest arbre,

Alt i verd,

és fort i coratgós.

No li té por a la foscor,

ni a les gotes de pluja,

que quan van a molta velocitat,

el fereixen,

com si fossin ganivets.

I l'arbre s'ho mira desde baix,

estirant les arrels encara més enllà,

agafant-se fort a la terra,

abraçant-se fort a la vida.

I la tormenta va començar a descarregar amb força,

amb trons i llamps,

que picaven fort contra ell ,

arrencant i destrossant les branques.

Però la tormenta va passar,

i el sol va fer que la llum

banyés novament el prat.

Aquesta va ser com una medicina per l'arbre,

amb greus ferides.

Poc a poc va refer-se,

i les fulles van tornar a brotar de les branques,

fent-t'hi circular la sàlvia,

com sang per les venes.

Va fer-se més fort,

més alt,

més verd.

Va mirar-se les arrels,

i després,

mirant al cel, va dir:

- I després d'aquest sotrac,

crec que he de continuar endevant,

seguiré lluitant,

fins que les arrels,

m'aguantin el pes!

Non, je ne regrette rien!

Ulls enfonsants,

en ulleres grans i de "cul d'ampolla";

cabells negres, grisos o blancs,

si es que en queden;

mans seques, arrugades,

algunes de les quals, tremoloses;

llavis que de tant en tant fan un intent de somriure,

i mostren que el temps passa fins i tot per la cova fosca i humida.

Cartes, tapets,

taulers i escacs.

Cendrers i paperets de carmels.

En Jaume arriba el primer,

amb un somriure suau i amable.

Amb la tendre mirada em demana, sense dir res,

el seu café;

llarg, amb gel i sacarina, es clar!

Avui té els ulls plorosos,

entre instants en els que baixa i puja la mirada,

em diu que la troba a faltar.

Quan li dic que soc de Pineda,

encara s'afligeix més.

Recorda quan anaven a la platja.

Ell i la seva meitat,

la seva muller,

que fa tres mesos va marxar.

Cafés,tallats,

sucre,sacarina,

descafeinat i normal.

Després arriben els companys,

deixant les dones a casa,

i poc a poc, diuen les seves manies.

El café val un metro deu,

el JB es converteix en medicina,

la tila en "aïgua bruta"

i la tònica, en un cubata.

Per això, tot i que només fa un parell de dies

que estic amb ells,

vull agraïr als "avis" aquells gestos,

mirades i somriures que em dediquen;

acompanyats, només en alguns casos,

d'un mestressa, morena, reina, bonica, niña

o simplement Laia.

A ells, que cada any que tenen,

cada experiència que han viscut,

val el seu temps en or.

Entre copes i cigarretes

Una nit, d'ara fa sis mesos,

estava sola,

em trobava perduda,

envoltada de les quatre llums;

submisa en la foscor.

En un bar,

amb un negre,

que posava la música a tot drap,

uns dits ballarics van acariciar-me la closca.

Mitja volta,

volta sencera.

Els meus ulls es van clavar en la teva mirada.

Un somriure va atravessar-me l'ànima.

Un adéu a la cantonada,

i una retrobada en un cau fosc,

ple de gent,

ballant, bebent i fumant.

Converses perdudes,

entre el fum de les cigarretes,

riures frenètics,

i més beure.

I qui ho havia de dir,

que sis mesos després,

aquests instants seguirien repetint-se.

Cambiant caus foscos i negres,

per copes de vi blanc

en un pis encara per arreglar.

Carantonyes al sofà,

peus empipadors

i mans usurpadores,

violadores dels racons més indiscrets.

Gràcies per aquests sis mesos.

T'estimo

El petit museu de la fantasia

Foto: Un petit racó a Girona per les il·lusions


Ja no queda lloc per la fantasia,
no hi han fades, ni ninfes,
ni peter pans, ni països de les maravelles,
no hi han conills amb rellotges, ni barreters bojos.

Ja no ens deixen somniar,
ni lloc a la imaginació.

Els nens creixen amb evidències,
no pretenen volar al païs de mai més,
ni caure per un cau de conills a un submón imaginari.

No tenen amics que són diminuts,
i s'amaguen a les esquerdes de les parets.

Com a la nostra ment,
o a la ment d'alguns, millor dit,
aquest petit museu de la fantasia
està buit.

Però jo em nego a deixar de somniar,
de creure en aquelles fades, que amb la seva pols,
m'ajuden a volar,
agafada de la mà d'en peter pan.

Jo em nego a deixar de fantasiar,
vull seguir pensant que hi ha un món,
girant a la cinquena estrella a l'esquerra.

O aquell altre univers,
on es pren el té a totes hores,
d'una manera esbojarrada,
amb un barreter, una llebre i un ratolí.

On també hi viu una reina de cors malvada,
que s'enfada quan planten rosses blanques,
i les fa pintar de vermell,
i diu aquella frase tant contundent:
"Que li tallin el cap!"

I es que, si no tenim un polsim de fantasia,
que ens queda?
Quan tots es torça i ens fem grans,
i les cosses es tornen complicades,
agraïxo poder tornar a aquest món de somnis,
i evadir-me de tot el que em rodeja.

Aquest petit museu es buit,
però jo encara hi veig un homenet vestit de vert,
amb un barret enorme,
al costat d'una ninfa dels boscos,
volant al voltant.

Llorenç

Energia invisible,

calor palpable,

brillantor enlluernadora.

Ets tu qui em desperta als matins,

acariciant-me amb els teus raigs,

dolçament les parpellles,

i xiuxiuejant-me a cau d'orella:

"Bon dia..."

Em llevo i encara nua,

i amb olor a nit,

em planto devant de la finestra,

et miro fixament i em dic:

"amb aquesta llum, avui serà un bon dia"

I em vesteixo ràpidament

amb ganes de sortir al carrer,

i veure't per tot arreu.

I passejo, i tu passejes amb mi,

secant-me els cabell, encara humits

per la dutxa.

I cap al vespres vas esfumant-te,

com el fum de la cigarreta,

i jo et persegueixo,

no vull que marxis.

I ella sorgeix, blanca i radiant,

d'entre la foscor absoluta,

i ja no hi ets,

i et crido.

I ella, amb la seva veu dolça, em diu:

" Tranquila, demà tornarà,

i et despertarà tendrement;

sempre que tu vulguis

el sol surtirà, només per tu"

I m'adormo,

i espero que demà tornis,

a acariciar-me de bon matí.

A aquella esfera rodona que ens escalfa i els dona la llum necesaria per veure el camí.

Dies

Foto: Posta de sol (extreta de Google)

Els dies passen,

les hores corren,

i els minuts volen.

Un sentiment,
més fort que qualsevol por,
un desig,
més profund que qualsevol altre,
envaixen tot el meu ser.



I es que és per tu,
que tot torna a tenir un perquè.
I es que és per tu,
que torno a somniar.

Quan la meva flama interior s'havia apagat,
vas arribar tu,
amb un misto finet con un fil,
i suaument el vas rascar, provocant la flama,
i el vas acostar al meu cor, fent que prenguès novament.

I es que és per tu,
que torno a tenir ganes de fer cosses,
I es que és per tu,
que no tinc cap altre desig,
que el de jaure al llit sense fer res,
al teu costat.

Els dies passen,
amb tu al meu costat,
i les hores corren;
entre petons i caricies,
i els minuts volen;
entre cossos suats.

El passat és ple i el futur es buit, i les coses no passen si jo no les escric, només vull que ser teva aquesta nit i néixer al teu costat demà al matí.(Lax'n'busto)



Gràcies per ser al meu costat, i donar-me tot allò que no et demano, per mirar-me als ulls, amb aquella mirada penetrant i còmplice, per somriure'm quan em veus apagada, per abraçar-me tant fort que em fas tremolar.


I aquella paraula que tant em costa dir, amb tu surt sovint, sense adonar-me'n, amb tanta força que noto com surt del cor, passa per la gola i l'empeny la llengua : T'estimo.