Uns núvols de tormenta
amenaçen la pau,
d'un dia clar i solejat.
Van arribar de dos en dos,
i poc a poc,
cubrint les esperances de por
i traslladant la joia a un segon plà.
Però aquest arbre,
Alt i verd,
és fort i coratgós.
No li té por a la foscor,
ni a les gotes de pluja,
que quan van a molta velocitat,
el fereixen,
com si fossin ganivets.
I l'arbre s'ho mira desde baix,
estirant les arrels encara més enllà,
agafant-se fort a la terra,
abraçant-se fort a la vida.
I la tormenta va començar a descarregar amb força,
amb trons i llamps,
que picaven fort contra ell ,
arrencant i destrossant les branques.
Però la tormenta va passar,
i el sol va fer que la llum
banyés novament el prat.
Aquesta va ser com una medicina per l'arbre,
amb greus ferides.
Poc a poc va refer-se,
i les fulles van tornar a brotar de les branques,
fent-t'hi circular la sàlvia,
com sang per les venes.
Va fer-se més fort,
més alt,
més verd.
Va mirar-se les arrels,
i després,
mirant al cel, va dir:
- I després d'aquest sotrac,
crec que he de continuar endevant,
seguiré lluitant,
fins que les arrels,
m'aguantin el pes!
